Sobre el perquè les infermeres estrangeres tenen la salut de la nació a les seves mans
Jeremy Laurance
"THE INDEPENDENT"
Jeremy Laurance, "Health Editor" (Redactor de la Secció de Salut)
26 Novembre 2002
Els organismes del Sistema Sanitari estan reclutant, cada cop més, estrangers per a pal·liar la falta de personal mentre els treballadors autòctons dels hospitals emigren.
Són de tots els colors, provenen d’educacions diverses i de tot arreu del planeta. Alguns venen per amor, alguns per fer diners, d’altres cerquen una vida millor, però tots són aquí pel mateix motiu: mantenir els nostres hospitals, consultoris i residències en funcionament.
El "National Health Service" ("NHS" - El Servei de Salut Pública) depèn d’aquests infermers i infermeres de l’estranger i, tot i que no en són conscients, tenen a les seves mans el futur del "Labour Gobernment" (Govern Laborista) i del Primer Ministre.
En Tony Blair s’ha jugat el seu futur polític apostant per la supervivència del "NHS". Ha invertit grans quantitats de diners per a mantenir-lo i millorar-lo; quantitats tan grans que ja estan a prop del límit establert. El seu problema més gran a l’hora d’acomplir les seves promeses de reducció de les llistes d’espera, increment del número de pacients tractats i millora de la qualitat de l’atenció mèdica, ja no es qüestió de diners, sinó de personal.
El "NHS" no té mans suficients com per a proporcionar les cures que la nació necessita. Hi ha molt poques infermeres natives disposades a fer-ho, de manera que els hospitals han de recòrrer a l’estranger per a trobar personal.
Al "Manchester Royal Infirmary" (Real Hospital de Manchester) han reclutat més de 250 infermeres de l’Índia durant els últims dos anys, insertant anuncis als diaris locals, contractant a agències de col·locació i realitzant les entrevistes a través de videoconferència. Jinto Joseph, de Bangalore, va arribar fa 18 mesos amb 20 compatriotes més i ara treballa en una sala d’ortopèdia a Manchester. "Vaig aconseguir el permís de treball i em van organitzar el viatge en quatre setmanes. Tot va anar molt ràpid. Aquí tot és molt diferent.", va dir.
Aquests/es 250 infermers/es de l’Índia marquen la diferència entre el triomf i el desastre per a l’hospital. Sense ells/es quasi bé 20 sales s’haurien de tancar, segons la infermera cap, Cheryl Shuttleworth.
"Prevèiem que hi haurà unes 4.000 places d’infermeria vacants a la zona de Greater Manchester a l’any 2005 si no fem res per a impulsar nous reclutaments. És un número enorme. La nostra pròpia institució està creixent moltíssim i s’estan ampliant serveis, però la plantilla disponible s’ha reduït. Hi ha una enorme competència per a aconseguir personal."
Un/a de cada deu infermers/es en plantilla prové de l’Índia. L’hospital va escollir l’Índia perquè, segons la Sra. Shuttleworth, té excedents d’infermers/es que, a més, també tenen una bona formació i ètica a la feina. "Treballen a consciència i són atents i atentes. El seu nivell d’anglès és bo i estan molt qualificats/des. Només els volem formar per a que tinguin una mica més d’autoafirmació.", va dir.
A més a més de l’Índia, una dotzena més de països proveeixen de personal a l’hospital, incloent les Filipines, Austràlia, Espanya, Ghana, Alemanya, Islàndia i Iemen. L’hospital organitza un curs d’adaptació – que ha rebut un premi de formació- per tal d’ajudar als infermers i infermeres a adaptar-se per a estar a l’alçada del nivell exigit a Gran Bretanya. Gairebé no hi hagut racisme, només petites dificultats de comunicació i algun problema menor degut a les diferents expectatives culturals. A vegades s’han queixat de la falta de respecte mostrat pels pacients al demanar una segona opinió, però, segons la Srta. Shuttleworth, només és qüestió d’acostumar-se al menor nivell de deferència dels pacients envers els professionals a la Gran Bretanya. En termes generals el programa de reclutament internacional ha estat un "gran èxit".
Hi ha escassetat global d’infermeres i un mercat global que els governs, les agències comercials i els emprenedors estan aprenent a explotar. Els països en vies de desenvolupament estan descobrint un article d’exportació molt valuós: el personal mèdic qualificat. Les Filipines s’han convertit en la fàbrica d’infermers i d’infermeres més productiva, amb milers d’infermers/es joves a punt per a satisfer la creixent demanda al món desenvolupat.
Els/les infermers/es de les Filipines envien regularment remeses de diners per tal de mantenir les seves famílies als seus països d’origen, igual que el personal tècnic i d’altres professionals qualificats. A força de guanyar les apreciades divises estrangeres, s’han convertit en el motor imprescindible per a mantenir l’economia de la pàtria en funcionament.
L’any passat, 7.235 infermeres van viatjar des de les Filipines fins al Regne Unit, que sumen un total de més de 11.000 en tres anys. Entre 1998-99 només 52 infermeres filipines van arribar a aquestes terres.
En total, durant l’any passat, van arribar a Gran Bretanya 15.064 infermeres procedents de països que no pertanyen a la Unió Europea. Aquesta xifra representa un increment del 400% en comparació amb les xifres de 1998-99. Si a això li sumem 1.091 infermers/es procedents de la UE, el total d’infermeres estrangeres admeses va arribar a les 16.000 l’any passat.
Encara són una minúscula proporció de les 400.000 infermeres que treballen al Regne Unit, però són indispensables per a mantenir el Servei de Salut Pública en funcionament. Beverley Malone, la secretària general del "Royal College of Nursing" ("RCN" - Real Col·legi d’Infermeria), deia: "Reclutar a l’estranger no és una mesura a curt termini, és una solució a llarg termini. Hem de treballar amb les nostres col·legues estrangeres i acollir-les. Simplement no hi ha suficients infermeres autòctones.
L’objetiu del govern de contractar 20.000 infermeres addicionals abans de l’any 2005, fixat al pla del "NHS" publicat el juliol de 2000, ja ha estat assolit, de manera que s’ha avançat en més de dos anys sobre la data prevista, i tot gràcies al reclutament a l’estranger. Ara els ministres han establert un nou objectiu: reclutar 35.000 infermeres addicionals de cara al 2008.
Però el mercat global s’endureix a mesura que d’altres països competeixen en la lluita, cada cop més desesperada, per la mà d’obra qualificada. Tom Sandford, director regional de Londres del "RCN", deia: "Cada cop hi ha més i més gent pescant al mateix riu. Els EE.UU. han reconegut que necessiten reclutar un milió d’infermeres durant els pròxims 10 anys."
"Si vas a una fira de reclutament a les Filipines, nou de cada 10 sales d’entrevistes estaran ocupades pels americans i una pels britànics. Els americans ofereixen $5.000 (£3.200 – uns 4.770 €) a cada infermer o infermera que dugui un/una amic/ga a treballar als EE.UU., més uns altres $5,000 (uns 4.770 Euros) per a l’amic/ga. La reserva d’infermeres de la que depenem completament no serà allà en el futur."
L’escassetat global planteja un dilema moral. Hem de prendre les infermeres d’aquells països que no poden permetre’s el luxe de perdre-les? Hi ha qui acusa al "NHS" d’estar desmantellant la xarxa de personal mèdic qualificat, un dels recursos més vitals dels països en vies de desenvolupament .
El "RCN" recolza el reclutament a l’estranger, però diu que s’ha de fer de manera ètica, proporcionant l’ajuda adequada als infermers i infermeres un cop són aquí.
Fa tres anys, a petició d’en Nelson Mandela, els ministres britànics varen decretar una directiva prohibint a tots els organismes del "NHS" el reclutament en països en vies de desenvolupament , exceptuant els països coneguts pel seu excés d’oferta (incloent les Filipines).
El fracàs absolut d’aquesta directiva ha estat revelat aquest mateix mes al fer-se públiques les xifres del "Nursing and Midwifery Council" (Consell de l’Ofici d’Infermeria i d‘Obstetrícia) que demostren que s’ha duplicat el reclutament a Sud-àfrica durant l’any passat. Es van importar 2.114 infermeres, més del triple que en el període 1998-99, quan el Sr. Mandela va realitzar la seva petició. Une 1.500 més provenien d’altres països africans, incloent Zàmbia, Malaui i Botsuana.
Els pobres cerquen fortuna allà on poden i pocs països s’inclinen a restringir la lliure circulació de treballadors. Els organismes del "NHS" han pogut escapar de la prohibició del Govern perquè no s’aplica a les agències de col·locació que ara estan fent la feina bruta del "NHS".
Algunes infermeres han informat d’abusos per part de les agències de col·locació que els han cobrat honoraris de més de £2.000 (uns 3.061 €) per haver-los portat a Gran Bretanya.
El Govern ha posat en marxa una línia d’atenció telefònica internacional per a que les infermeres estrangeres puguin comunicar problemes o buscar assistència per a evitar l’explotació.
Però, al mateix temps que el "NHS" capta infermeres a l’estranger, el personal format a Gran Bretanya emigra. Per cada dues infermeres reclutades de fora, un/a natiu/va marxa a l’estranger. Durant l’any passat 6.256 infermeres de Gran Bretanya van emigrar, una xifra rècord en els últims 10 anys. Hi va haver una intensa campanya de reclutament des d’Amèrica, que va absorbir a 1.089 professionals, més del doble que a l’any anterior.
L’Alison Webster, de Derby, està de camí a Seattle -a la costa oest- on treballarà com a infermera especialitzada en VIH, guanyant el doble del que guanyaria a Gran Bretanya.
Però no és només qüestió de diners, diu. "Quan vaig anar als EE.UU. em van fer sentir important i apreciada. Normalment, quan vas a una entrevista per al "NHS" et pregunten 'què ens pots aportar?'. A Seattle, per contra, et diuen 'què et podem oferir per a temptar-te a venir?'."
Els infermers i infermeres que parlen l’anglès estan molt sol·licitats arreu del món. Tant Amèrica, Austràlia, Nova Zelanda, la República d’Irlanda com Gran Bretanya intenten resoldre els seus problemes atraient personal qualificat de l’estranger, inclús robant-se els professionals els uns als altres i també als països en vies de desenvolupament .
Els governs, desesperats per solucionar la falta de personal, estan facilitant permisos de treball per a les infermeres per la via ràpida mentre els qui donen feina patrocinen sol·licituds d’immigració.
Ara les infermeres de Gran Bretanya poden escollir a on treballar i cada cop són més conscients dels avantatges de la mobilitat internacional.
Estan descobrint que tenen poder econòmic, un descobriment que indubtablement incomodarà cada cop més "NHS" i, en última instància, al propi Tony Blair.
CYNTHIA ANKRAH-BOI, INFERMERA CAP, 39, D’ACCRA
Va ser l’amor el que va dur a Cynthia Ankrah-Boi, de 39 anys, a Gran Bretanya. Va conèixer al que seria el seu marit - un enginyer que treballava a Anglaterra- quan ell va venir de viatge a Ghana. Sempre havien estat amics de la família i quan va prosperar la seva relació, ella acceptà deixar la seva feina a l’hospital principal d’Accra per a traslladar-se a Manchester.
Va arribar fa tres anys i, al principi, es va quedar a casa per a tenir cura del seu fill, acabat de néixer. Un cop acabat el curs d’adaptació a l’hospital, va treballar a la unitat d’endoscòpia durant l’any passat i, no fa gaire, ha estat ascendida a infermera cap. La Cynthia comentava: "A Ghana lluites cada dia per tal d’aconseguir el material i els recursos. Aquí tot està al dia i disponible. És molt fàcil treballar aquí."
El seu salari actual, de £16.000 (uns 25.500 €) és incomparable amb el que tenia a Ghana, £40 (uns 60 Euros) al mes. Tot i que reconeix que al principi va haver de lluitar per a adaptar-se al seu nou entorn, ara té la intenció de quedar-se.
"Tot i tenir la qualificació, la cultura és diferent. Vaig haver d’acostumar-me als materials i a la manera de comunicar-se. Però la gent va ser absolutament encantadora i no he tingut cap problema amb cap pacient."
JINTO JOSEPH, INFERMER TITULAT, 26, DE BANGALORE
Fa 18 mesos, Jinto Joseph estava treballant a l’hospital ortopèdic Hosmat, quan va veure un anunci al diari oferint-li la possibilitat de treballar a Gran Bretanya. Es va posar en contacte amb una agència que actuava en nom del "Manchester Royal Infirmary" (Real Hospital de Manchester) a l’Índia i se’n va anar a Delhi a fer una entrevista a través de videoconferència. Unes setmanes més tard, estava en ple vol, juntament amb unes altres 20 persones més, de camí al seu nou lloc de treball a l’hospital. "Vam passar una mica de por, però, només vam arribar aquí, vam rebre el recolzament del departament de reclutament internacional de l’hospital. No va haver-hi cap problema, exceptuant la nostàlgia i, al cap d’unes setmanes, ja m’estava convertint en un autèntic anglès. La major part de nosaltres està molt contenta." El grup va realitzar un curs d’adaptació d’uns sis mesos, facilitat per l’hospital, per tal d’assegurar que les seves competències estiguessin al dia, així com per a ajudar-los a adaptar-se a la manera britànica de fer les coses.
El Sr. Joseph, de 26 anys, guanya £16.000 (uns 24.500 €) a l’any, que sumant les hores extres, fan un total d’unes £18.000 (uns 27.500 €) a l’any. Tot i que el salari és molt millor que el que guanyaria a l’Índia, no es considera ric perquè el cost de la vida és molt més alt a Gran Bretanya.
"A l’Índia la gent paga per l’atenció mèdica i és més exigent.", diu. "Aquí els pacients són més considerats."
MONA FARRER INFERMERA CAP, 33, DEL IEMEN
La Mona Farrer és ambiciosa. Va arribar aquí fa tres anys, amb una llicenciatura en infermeria realitzada al Iemen, el seu país d’origen, i un diploma de Kuwait. Actualment, està fent un master a Manchester i a continuació pensa fer el doctorat. Voldria tornar al Iemen algun dia. Aquesta dona, amb una carrera professional, 33 anys i soltera, és un cas estrany al seu país d’origen. Ella mateixa reconeix que, "No és molt normal trobar persones com jo."
És infermera de grau E a una sala mèdica aguda al "Manchester Royal Infirmary" (Real Hospital de Manchester). Guanya £17.000 (uns 26.000 €) a l’any. El seu últim càrrec a Kuwait va ser directora d’infermeria a la unitat de maternitat. Allà el seu salari era "prou elevat" tot i que el cost de la vida també ho era. "Les infermeres mai tenim bons sous. I és així a tot el món, encara que treballem de valent", comenta.
La feina a Gran Bretanya li agrada, però està molt lluny de la seva família i, tal com ella diu: "Els trobo molt a faltar, encara que aquí tinc molts amics meravellosos".
No vol ser sempre soltera i voldria tenir la seva pròpia família, però, de moment, la seva carrera té prioritat. "Vull fer alguna cosa per al Iemen. No tenim cap consell [regulador] d’infermeres. La veritat és que m’agradaria tornar al Iemen amb aquesta idea.", va afegir.
ROSARIO FERNANDEZ, INFERMERA TITULADA, 25, DE BARCELONA
Espanya té excés d’infermeres. Rosario Fernández, de 25 anys, de Barcelona, volia una carrera professional que l’oferís una àmplia gamma d’experiències - i això no és fàcil de trobar al seu país. "Jo era una infermera comunitària i no em van agradar les condicions laborals a Espanya. És difícil aconseguir una bona feina. Des del meu punt de vista, em sento més realitzada a Manchester.", ha comentat.
Al principi, la Srta. Fernández va venir per quedar-se uns 18 mesos, però va tornar a Espanya per sis mesos i ara ha tornat a venir per segon cop, fa tres setmanes. "El primer cop vaig venir perquè és una experiència interessant. Després vaig veure que m’agradava més i, al final, m’he quedat més temps del que em pensava.", afegeix.
Tant la vida social com la pròpia feina l’ha convençuda a quedar-se. Manchester és una comunitat multicultural, amb cultures d’arreu del món.
"Anglaterra no és només dels anglesos – hi ha gent de molts països diferents aquí. No és difícil quan hi ha respecte mutu. És més divertit que problemàtic. Estic força contenta aquí."
No hi va anar pel sou. Els infermers i infermeres estan tan mal pagats a Gran Bretanya com a la resta del món, diu. Ella és una infermera de grau D que treballa a una sala quirúrgica amb un salari de £16.000 (uns 24.500 €). Tot i que és una mica més del que guanya a Espanya, el cost de la vida és més alt a Gran Bretanya, així que guanya més o menys el mateix.
"No hagués vingut aquí pels diners. Mai he conegut una infermera rica.", comentava la Srta. Fernández.