L’ànima em fa mal
Javier Barbero
Avui no em ve de gust llevar-me. Però ni avui, ni ahir, ni abans-d’ahir, ni fa quatre mesos, des de que en Gorka va morir.
En Gorka se me’n va anar. Als seus 32 anys era un tipus feliç, un pencaire, com ell deia, que havia superat el seu problema de drogues a base de posar-hi el coll. Portava tres anys treballant dur, molt dur, després d’haver aconseguit el seus estudis d’electricista, que li van costar prou, per a sortir de casa. Ja començava a veure el color de la vida, després d’una adolescència i una joventut que no se la desitjo a ningú. Ara la seva vida es reduïa a treballar, a festejar amb la Marisa -la seva xicota preferida, com li agradava dir-li- i a cuidar-se de la seva maleïda sida. A la fi, no li ha servit per a res... (Ja sé que això que dic no és cert, perquè l’he tingut els darrers anys en forma i gaudint, però és el que em surt des de les entranyes...).
El 21 d’abril, avui fa quatre mesos, el virus me’l va arrabassar. En realitat no se me’n va anar, me’l van prendre. Eren les 3 de la matinada quan va sonar el telèfon. “Vingui a l’hospital, el seu fill ha empitjorat i està molt greu”. Vaig creure que era un malson, no podia ser veritat... El Dr. Iregua l’havia ingressat amb l’objectiu d’estudiar-lo més a fons, perquè li havien cridat l’atenció els canvis en els marcadors hepàtics, com ell els deia. Vaig trigar en contactar amb la realitat. Va ser la meva filla, la Maite, la qual, tot plorant, em va despertar de la impassibilitat a la crudesa d’allò que estava passant i em va dir a l’hospital: “Mama, en Gorka és mort, o és que no ho entens?”. En realitat, era el meu cor el que no podia entendre-ho.
Quatre mesos d’infern. Encara que la Maite, la filla que em queda, ve molt a veure’m, res pot alleugerir la meva sol·litud. Per a mi entrar a casa i no trobar-lo en converteix en una tortura. És en obrir la porta i veure les coses tal i com les vaig deixar; és en trobar-me parant la taula amb dos plats, com si em negués a creure que la seva pèrdua és irrecuperable, i començar a plorar. M’ha semblat veure’l al parc i, fins i tot, “escoltar” la seva veu quan em llevo dient el seu “mama, l’esmorzar és a punt”, de tots els matins quan se n’anava a treballar amb els seus cables... L’infermera de l’ambulatori em diu que aquests són símptomes normals de la meva situació, que simplement estan expressant el meu desig i la meva necessitat de restablir algun tipus de relació amb ell, però sincerament crec que estic perdent la brúixola... Tot és tan dur... Per una banda necessito plorar i “cercar-lo”, connectar amb ell encara que només sigui des del pensament; per l’altra sento la necessitat de reprimir el plor per a evitar el dolor que segueix amb la trobada d’alguna cosa que actua com a record d’en Gorka. És a dir, si el “trobo”, malalment perquè em recorda la seva marxa; si fujo de la seva trobada, també malament perquè sento estar traint algú tan important.
El meu dolor com a mare és imcomparable, intransferible i, encara que intenti expresar-lo de totes les formes possibles, sempre em quedo amb la sensació de que les paraules no arriben, ni basten. No hi ha un més o menys, hi ha un “meu” i vull mantenir-lo així.
Crec que ningú pot ni imaginar el meu dolor. Ja des de petits, d’una o una altra manera, ens anem preparant a haver-nos d’acomiadar dels nostres grans, és llei de vida. El lògic és que enterrem els nostres avis, posteriorment els nostres pares... però enterrar un fill és el més antinatural que hi ha. Enterrar algú qui has portat al món, en el que has dipositat innombrables desitjos i fantasies, algú per al qui has malbaratat ànima, cor i vida per a preparar-lo i per a que pogués tirar endavant pels seus propis mitjans. I se te’n va. Em sento maltractada per la vida, amb la sensació de que un Déu Injust immerescudament s’hagi fixat en mi i m’estigui destrossant. Si ell no ho ha volgut, si més no, ho ha permès. Sento una enorme ràbia contra ell.
El meu enuig, però, no queda aquí. En Gorka va començar molt jove amb les drogues. Als setze anys, com ell mateix reconeixia, ja havia començat “a tocar l’agulla” i als divuit ja havia agafat el virus. Després m’he anat assabentant de que molts dels benpensants del nostres polítics deien, en aquells anys, que donar-los metadona als nois era com invitar-los a la seva droga, com pagar-los entre tots els seus vicis i que el què havien de fer era deixar de drogar-se i portar-se com calia. Com si ells fossin els que havien de decidir què és això de portar-se com cal, els molt brivons.
Uns amics de l’Asociación Vihda m’ha explicat que, com en d’altres països, s’hagueren evitat moltes infeccions en aquella època si s’hagueren tingut programes de metadona, d’intercanvis de xeringues, etc..., això que en diuen -crec- de “reducció del risc”. El problema és que els nostres fills eran l’escòria, els “yonkees” perillosos que calia ficar a la presó i condemnar de per vida. La seva condemna no només va ser de per vida. Va ser a mort.
Per una altra banda, sé que hi ha bona gent que intenta ajudar-me. En ocasions preferiria el seu silenci, perquè hi ha paraules en principi benintencionades, que aguditzen encara més el meu dolor. Quan em diuen “pensa en una altra cosa, el temps tot ho cura i t’ajudarà a oblidar, ja veuràs com et referàs quan la Maite comenci a donar-te néts...”, crec que no entenen res. Jo no vull oblidar-me d’en Gorka, vull tenir-lo present en el meu record i en el meu cor permanentment, no vull trair ni la seva memòria, ni el seu efecte, com puc oblidar-me d’algú qui tant he estimat!, el meu fill és insubstituible, fins i tot, ni amb el nét més meravellós del món... Deixeu-me expressar el meu dolor! L’expressió del meu dolor actua com a un llevataps eliminant estrès i pressió, creant petits espais d’alleujament i d’assossec que en permeten recobrar forces encara que només sigui per a seguir expressant més dolor. Diu la meva amiga Candela, a qui se li va morir un fill d’onze anys de càncer, que només quan hagi pogut alleugerir el dolor plorant, vomitant-ho, compartint, m’adonaré de que podré seguir essent tendra, sensible, divertida, eloqüent, amb totes les capacitats que en Gorka inspirava i que d’alguna manera podré ser-ho malgrat ell no hi sigui. Poc a poc, amb molt d’estimació cap a mi mateixa, podré recuperar allò que era i compartir-ho amb els altres. Però abans he de passar pel dolor.
La Marisa refarà la seva vida, sense cap mena de dubte; fins i tot, crec que té un nou xicot. No li retrec, malgrat que he de reconèixer que em dol; ella és jove i ha de pensar en l’esdevenidor; per a ella en Gorka només és una història. Realment, sempre es va portar molt bé amb el meu fill i amb nosaltres. Sabia que estava amb “la cuca” i no li va importar. Però jo tinc 64 anys, el meu passat recent és desolador, el present una tortura i no tinc futur. O potser no vull tenir futur. Estic tan confusa. Sé que per a poder viure haig d’acceptar la realitat de la pèrdua d’en Gorka, però que acceptar-ho suposa trencar la fantasia de la seva possible -en realitat, impossible- tornada. Malgrat tot, sento un impuls a avançar, a créixer, a superar aquesta duríssima situació. Sé que això suposa i suposarà no fugir del meu dolor, permetre’m sentir perquè aquest sentiment forma part de la meva condició de mare i de persona. Sé també que hauré d’anar adaptant-me a un mitjà en el qual en Gorka ja no hi és. No tindré el magnífic xofer que em portava a fer les compres mensuals a l’hiper, ni l’esplèndid i detallista cuiner que, de tant en tant, em regalava amb uns esmorzars deliciosos per a dir-me sense paraules “mama, t’estimo”; tampoc tindré el recolzament econòmic tan important que em permetia fer alguna cosa més que sobreviure amb la meva exígua pensió de viduïtat...
El Dr. Iregua -el qual vull com si fos algú de la família- em va dir que a ell li havia dolgut especialment la mort d’en Gorka. Li havia agafat molt d’estimació. Certament, en Gorka era un pacient “com cal”, doncs es prenia religiosament les seves píndoles, mai protestava per res i, fins i tot, era un jove agraït. A més, ara que es tenen tants avenços, hom té quasi tots els pacients controlats, especialment si realment es cuiden, com en un principi feia en Gorka. El Dr. Iregua també és testimoni de l’oblit que han patit aquests pacients des de que, amb les noves medicacions, es parla de la sida com una malaltia crònica. Com si el crònic no matés... També es pot matar d’oblit.
Els primers oblidats han estat els nostres fills, encara que disposessin de fàrmacs. I els segons, les seves mares. Amb quantes mares hem compartit nits en vela als hospitals, tan soles, tan esmicolades! Els marits, quasi era preferible que no hi fossin, per a no incordiar. Nosaltres erem les fixes, les que mai fallavem, les de les comunicacions a la presó, les de ficar diner al peculi, les del recordatori permanent de les píndoles... I qui s’ha enrecordat de nosaltres? Ningú, ningú, ningú. Coneix vostè algun programa per a ajudar a recompondre’s a les mare que han perdut un fill per sida? Sap vostè d’alguna institució pública que hagi fet un esforç explícit i específic per a alleugerir el nostre dolor? Com a molt, alguna ONG que, disposant de psicòlegs, també amplien l’atenció a nosaltres, les mares...
Algunes de les meves companyes de batalles tenen la satisfacció de que els seus fills els han deixat algun nét, un regal que els recorda el fill o la filla que van perdre i qui cuiden com si fos aquell fill. Per d’altres aquest és un “regal enverinat”, perquè a l’edat en la qual hauria de començar a descansar, amb el començament de les xacres, s’ha de fer càrrec, una vegada més i amb moltes menys forces, d’un nan el qual, per edat, no entenen, les aclapara i amb el que acaben tenint, una vegada més, totes les responsabilitats mentre siguin petits. És a dir, et responsabilitzes de les irresponsabilitats dels altres, siguin fills, professionals o institucions. Són les “àvies de la sida”, a les quals després d’haver-les exigit cuidar els seus fills malalts, normalment ningú les ha preguntat ni com estan, ni si necessiten ajuda per a fer-se càrrec d’aquests nans.
Em noto el cor marcit, quasi sec. Com si hagués perdut la capacitat de seguir estimant algú distint d’en Gorka. Fins i tot, em sento més allunyada de la Maite, sobretot quan encaparrada comença a donar-me consells que jo mai li he demanat: “el què has de fer, mama, és...”. Però també crec que en Gorka mai em perdonaria si em quedés anquilosada, intueixo que és possible seguir estimant un fill, sense oblidar-lo i podent, alhora, expressar la meva estimació a la meva gent més propera. No va ser fàcil. M’he quedat sense una resposta al sentit de la vida (la pròpia vida d’en Gorka) i en el seu lloc ha sorgit una desesperant pregunta: Per què en Gorka, Senyor, per què? L’ànima em fa mal.
------------------------------------------------------------------------------
La Juana, que ni tan sols ens va donar el seu nom en el relat, és avui, després de dos anys, una dona que bàsicament ha superat el dol per la mort del seu fill. Això no significa que no estigui trista de tant en tant, que no s’enrecordi tots els dies d’ell en algun moment o que els diferents aniversaris la regirin fins el límit.
Però, feliçment, Juana ha acceptat la pèrdua, té capacitat per a expressar el seu dolor quan és precís, es desenvolupa per la vida amb normalitat en els aspectes pràctics i relacionals i, el que és fonamental, pot seguir estimant. A la Juana li ha anat molt bé vincular-se a un Grup d’Autorecolzament de persones en dol i ella ho recomana, des de la seva experiència, amb agraïment de cor. Allà s’ha sentit escoltada, ha pogut expressar no només dades, sinó també sentiments -com un profunda ràbia- sense sentir-se jutjada i sense escoltar el “deixa-ho ja”, allà se l’ha confirmat en positiu sobre la normalitat de moltes de les seves reaccions i allà se li ha recordat, amb una enorme estimació, el seu dret a ser feliç.
Javier Barbero, va néixer a Burgos. Llicenciat en Psicologia per la Universitat Pontifícia de Comillas. Ha estat director de la primera Casa de Acogida para enfermos de SIDA des de l’any 1989 fins al 1993. Posteriorment des de 1993 fins el gener de 1997 ha treballat com a coordinador assistencial de l’Àrea sociosanitària de l’Hospital-Residència Sant Camil (Sant Pere de Ribes, Barcelona), a unitats de llarga estada, psicogeriàtriques i cures pal·liatives, on també, segons les seves necessitats, s’instal.laven pacients amb HIV/SIDA.
Del any 1997 al 2000 ha treballat com a psicòleg i coordinador de la “Unidad de Valoración y Apoyo a la Atención Domiciliaria” (UVAAD) de malalts de Sida a la Comunitat de Madrid, un recurs marcadament sociosanitari.
Actualment treballa com Psicòleg del “Equipo de soporte a la atención domiciliaria” (ESAD) y com coordinador de l’atenció sociosanitària en el “Área 7 de Atención Primaria del INSALUD”, a Madrid
Des de fa anys és militant actiu del Comité Ciudadano Anti-SIDA de Madrid, preocupat fonamentalment per l’atenció i excarcelació de persones amb HIV a la presó.
Com a psicòleg s’ha especialitzat en “Counselling”, fonamentalment en l’atenció a malalts en fase terminal i persones excloses socialment i pacients amb HIV/SIDA.
Com a persona interessada en qüestions d’ètica assistencial, va realitzar el Màster de Bioètica per la Universitat Complutense de Madrid, dirigit pel professor Diego Gracía, i s’ha especialitzat en l’anàlisi i presa de decisions en qüestions que afecten la fi de la vida.