Encara no és tard, però el temps s'acaba
El món del VIH/SIDA continua essent font de notícies, cosa que en si mateixa no deixa de ser una bona notícia, perquè és un indicador de visibilitat de la infecció i de la preocupació que suscita arreu. Lamento, però, que les raons que m’empenyen a escriure aquestes línies no siguin precisament un motiu per estar cofois.
A finals de gener d'enguany vaig llegir al diari Le Monde (2004) el titular següent: “Sida: el Vaticà declara la guerra als laboratoris”. D’entrada, em vaig disposar a llegir amb entusiasme l'article; però l'optimisme va durar poca estona: de seguida em vaig topar amb un argument que pot respondre, en el fons, a una actitud ben intencionada, però que, venint de la institució d’on ve i en vista de les reiterades posicions mantingudes enfront de la infecció i de la seva prevenció, m'atreveixo a qualificar de poc afortunat. Certament, acusar la indústria farmacèutica de genocidi a l’Àfrica a causa de l'elevat cost de les triteràpies pot ser un punt en el qual molts i moltes arribaríem a estar fàcilment d'acord, i amb més raó si incloguéssim en aquesta acusació altres formes de denegació d'auxili com, per exemple, l'incompliment sistemàtic de la Declaració de compromís en la lluita contra el VIH/SIDA (ONU: 2001), ignorada constantment per molts països (rics). Però com diu Tincq (2004) amb molt d’encert, “aquest és un terreny en què l'Església no té una posició de força per convèncer. Des del dijous [dia de la declaració] [l'Església] ha rebut retrets pel fet de rebutjar, a causa del seu qüestionament habitual de l'ús del preservatiu, les campanyes de prevenció a l’Àfrica”.
Aquest qüestionament, que ve des dels inicis de la infecció i de les campanyes de prevenció, és repetit reiterativament i pesadament en qualsevol ocasió. Així, el passat dia dos de febrer, la Conferència Episcopal Espanyola, presidida per Antonio Rouco Varela, en la presentació del “Directori de pastoral familiar de l'Església a Espanya” fila encara més prim i vincula una pretesa “revolució sexual” amb la violència domèstica (Domingo: 2004). De la mateixa manera, Rouco Varela denuncia “la pretesa neutralitat moral” per la qual s'ofereix als nostres adolescents tota una sèrie de “campanyes informatives que propugnen el lema fals ‘sexe segur’, entès com una relació sexual amb preservatiu; en realitat inciten decididament a una promiscuïtat precoç de gravíssimes conseqüències psicològiques, perquè dificulta la maduració i la integració de la sexualitat” (Domingo: 2004). Aquesta tesi em sembla tan aberrant com que algú afirmés que proposar o establir com a necessari l'ús del cinturó de seguretat als automòbils incita la conducció temerària o imprudent. Em fa somriure també l'adjectiu precoç aplicat a la promiscuïtat. Hem d'entendre que la bondat o la maldat de la promiscuïtat, rau, per al cardenal, en el fet que sigui precoç o tardana? És evident que la resposta es desprèn del context mateix des del qual es fa la declaració i de la ceguesa i la sordesa atàviques de la institució catòlica envers tot allò que té a veure amb la sexualitat humana sense fins reproductius legitimats.
Una vegada més, cal recordar que, amb aquestes actituds, l'Església Catòlica està propiciant el mateix genocidi de què el Vaticà acusa la indústria farmacèutica.
Amb motiu de la preparació de l'inici del tercer mil·lenni, el Papa Joan Pau II, entre altres coses, va afirmar: “ Així és just que, mentre el segon Mil·lenni del cristianisme arriba a la fi, l'Església assumeixi amb una consciència més viva el pecat dels seus fills recordant totes les circumstàncies en què, al llarg de la història, s'han allunyat de l'esperit de Crist i del seu Evangeli, oferint al món, en lloc del testimoni d'una vida inspirada en els valors de la fe, l'espectacle de maneres de pensar i actuar que eren vertaderes formes d'antitestimoni i d'escàndol” (Wojtyla, 1994). El Papa, en un gest que l’honora i honora la Institució de què és el cap visible, va demanar disculpes pels errors (antitestimonis) comesos. I més endavant afegeix: “ Un altre capítol dolorós sobre el qual els fills de l'Església han de tornar amb ànim obert al penediment està constituït per l'aquiescència manifestada, especialment en alguns segles, amb mètodes d'intolerància i fins i tot de violència en el servei a la veritat” (Wojtyla, 1994).
Arran d’aquestes paraules, no seria bo preguntar-se si, davant de la qüestió del VIH/SIDA, l'Església Catòlica no està cometent un error de judici? Si la resposta a aquesta pregunta és afirmativa, no és banal vaticinar que, potser a finals del present mil·lenni, el Summe Pontífex de torn, en carta apostòlica, expressarà penediment pels errors comesos –els que avui s'estan cometent. Mentrestant, no podem ignorar el patiment a què es troben sotmesos milers d’éssers humans. Demanar perdó no és en absolut una vexació; ans al contrari, dignifica a qui reconeix els seus errors. Ara bé, la petició de perdó i el penediment en qüestions com la lluita contra la sida no poden reparar el patiment i la mort. Encara no és tard, però el temps s'acaba.
L'actitud vigilant enfront dels possibles errors que es poden cometre i poden evitar-se és més important la disculpa.
Esteve Pont Barceló.
Barcelona, febrer de 2004
Referències:
- Domingo, O. (2004): “Los obispos vinculan la revolución sexual con el aumento de la violencia doméstica”. La Vanguardia, 03-02-2004. Barcelona.
- Le Monde (2004): “Sida: le Vatican déclare la guerre aux laboratoires”. Le Monde, 30-01-2004. París.
- ONU (2001): Resolució. Declaració de compromís en la lluita contra el VIH/SIDA. Organització de les Nacions Unides (8a sessió plenària del 27 de juny). Document A/RES/S-26-2. Nova York.
- Tincq, H. (2004): “Mal placée”. Le Monde, 30-01-2004. París.
- Wojtyla, Karol. J – Joan Pau II: (1994) Tertio Millenio Adveniente. Carta Apostòlica. www.vatican.va
Esteve Pont Barceló: Doctor en Filosofia i Lletres (Secció Ciències de l’Educació) per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor Titular d’Universitat del Departament de Pedagogia Aplicada de la UAB. Assessor pedagògic de l’Escola Universitària d’Infermeria Santa Madrona de la Fundació “la Caixa”). Professor col·laborador a diferents universitats europees i llatinoamericanes. Membre del ICMH (International Centre for Migrations and Health – Centre Internacional per les Migracions i la Salut- Ginebra (Suiza) Director de la investigació AMAS – Aproximació multidisciplinar per l’abordaje de la sida – Fundació “la Caixa” Barcelona 2003.